FAQ

És una arrel artificial de titani (material biocompatible) que es col·loca als maxil·lars i permet reemplaçar de manera estètica i natural la peça dental perduda.

Es poden col·locar un o més implants dentals a l’os maxil·lar, cosa que facilita la construcció de pròtesis fixes.

Quan la manca de peces és total es fan de dues a vuit fixacions (implants) per tenir més estabilitat i es col·loca la pròtesi fixa sobre els implants dentals, que permeten rehabilitar tota la boca amb dents noves.

L’ús d’aquesta tècnica quirúrgica moderna permet al pacient que ha patit una pèrdua dental una recuperació plena de la funció masticatòria i de l’estètica bucal.

Hi ha molt poques contraindicacions absolutes, d’entre les quals podem destacar malalties greus que influeixin en el metabolisme de l’os, infeccions específiques, tumors malignes que afectin l’os o radioteràpia en grans dosis.

És important dir que els implants dentals no provoquen rebuig a l’organisme. Normalment, quan es parla de rebuig es fa referència a una no osteointegració de l’implant dental (es considera normal un nivell de fracassos del 2% al 5% dels implants col·locats).

Quan un implant dental no s’osteointegra se’n pot col·locar un altre per substituir-lo.

És una intervenció ambulatòria, cosa que vol dir que el pacient es tracta a la nostra clínica dental. La intervenció es duu a terme, a la majoria de casos, amb anestèsia local.

En intervencions de llarga durada (rehabilitacions completes, elevacions del sinus maxil·lar, regeneració òssia) es pot recórrer a la sedació endovenosa realitzada per un metge anestesista a la clínica dental.

Al contrari del que pugui semblar, en molts casos el postoperatori suposa menys molèsties i incomoditats que altres intervencions menors d’odontologia. Un implant de vegades pot ocasionar molèsties a la geniva durant el procés de cicatrització de la ferida, pel que es prescriuen analgèsics o antiinflamatoris segons el tipus d’intervenció.

És fonamental tenir una bona higiene durant aquest període per evitar infeccions de la geniva. Normalment es prescriuen antibiòtics, per seguretat. En alguns casos sovint apareix inflor durant els primers dies que acostuma a remetre espontàniament a les 72 hores, tot i que no és dolorosa i permet fer vida normal.

Els implants es poden col·locar en els joves un cop completat el desenvolupament, normalment a partir dels setze anys en les dones i divuit en els homes. En els adults no hi ha cap contraindicació quant a l’edat.

Les condicions fonamentals per a garantir-ne l’èxit són:

1. La correcta planificació del cas concret.
2. Les mans i l’experiència del cirurgià (la mida de l’implant i la col·locació correcta).
3. L’elaboració de la pròtesi tenint en compte les càrregues que ha de suportar i el correcte ajustament per evitar forces anòmales que suposin un sobreesforç dels implants

Avui dia disposem de tècniques avançades per realitzar cirurgies en casos extrems. Es pot recórrer a elevacions del sinus maxil·lar i a empelts que poden ser autòlegs (propis del pacient) o d’altres tipus, amb un percentatge d’èxits summament elevat. Afortunadament, són raríssims els casos en què un pacient que vol ser rehabilitat no ho pot ser. El camp de la regeneració òssia és, sens dubte, un dels principals progressos en la Implantología els últims anys.

Per als pacients amb piorrea els implants són “LA SOLUCIÓ”. Tradicionalment aquest tipus de pacients eren ineludiblement abocats a perdre les dents. L’únic tractament que els podíem oferir era una higiene escrupolosa i visites periòdiques a la consulta per fer-se tractaments periodontals. La perspectiva final sempre era la mateixa: la dentadura completa de posar i treure.

Ara els implants han revolucionat la forma de tractar aquests pacients. És importantíssim saber que els llargs tractaments periodontals no només són inútils sinó que a més són perjudicials, perquè mentre es fa un esforç per conservar la peça natural no podem evitar que la malaltia segueixi el curs i perdem os progressivament. Cal saber tallar aquest procés abans que sigui massa tard. L’os és fonamental per a una bona rehabilitació i per a un resultat estètic. En els casos extrems és molt difícil aconseguir l’estètica.

Només és recomanable fer-ho en casos molt concrets i favorables. Tot i això, la qualitat de la pròtesi que es pot oferir en aquesta situació està molt condicionada pel factor temps. En aquests casos, nosaltres oferim dents provisionals de resina que després seran substituïdes per les definitives de ceràmica de màxima estètica. Els tractaments en ceràmica no poden fer-se el mateix dia, només és possible de fer pròtesis de resina predissenyades, i per tant, no personalitzades.

Bàsicament, els blanquejadors utilitzats són dos: el peròxid d’hidrogen i el peròxid de carbamida, tots dos en concentració variable.

El peròxid d’hidrogen és més potent i eficaç, però de vegades provoca un excés de sensibilitat a les dents després del tractament.

El primer se sol utilitzar en concentracions d’entre el 35% i el 38% per fer emblanquiments d’una o dues sessions a la clínica dental.

En ser un agent tan potent, el tractament s’ha de dur a terme a la clínica per controlar-ne l’efecte i evitar riscos.

El segon químic es fa servir en concentracions d’entre un 2 i un 10% per a un tractament ambulatori (a casa).

L’American Dental Association (ADA), després d’un rigorós seguiment de diversos anys, va assenyalar que no hi ha efectes perjudicials ni per a les dents ni per a la salut per l’ús fins i tot prolongat d’aquests gels blanquejadors.

Segons els experts, l’únic desavantatge que es pot presentar és la sensibilitat a les genives els primers dies.

Quant a la durada de l’efecte blanquejador, depèn en gran manera del tipus d’alimentació que segueixi el pacient després del tractament. Així, en una persona fumadora, que beu vi i pren cafè regularment, l’efecte del emblanquiment es perdrà amb més rapidesa.

D’acord amb l’American Dental Association (ADA), després de 5 anys només un 20% dels casos estudiats havien perdut lleugerament la tonalitat aconseguida.

No obstant això, els primers dies de tractament cal seguir una “dieta blanca”, que consisteix a prendre aliments sense colorants com ara llet, iogurts naturals, arròs, pasta, peix… i eliminar radicalment tots els que “tenyeixen” (cafè, begudes de cola, remolatxa, xocolata, tomàquet, pastanaga…). Un cop l’any convé fer un tractament de record per mantenir el resultat, és a dir, tornar a aplicar el gel al motlle durant 2 o 3 dies.

Es tracta de làmines primes de porcellana, d’entre 0,3 i 1mm de gruix, que es col·loquen de manera que cobreixin tota la superfície anterior de les dents. S’hi uneixen fortament mitjançant un adhesiu especial. La unió és tan forta que un cop col·locades no es poden retirar si no és trencant-les.

Es fan servir fonamentalment per emmascarar anomalies del color de les dents que no es poden tractar amb el emblanquiment convencional. També s’usen per dissimular alteracions en la mida o la forma dentals, per donar a la dent un aspecte més ideal.

Els principals avantatges de les facetes són el poder d’adhesió, la resistència a l’abrasió i la gran sensació estètica. Gairebé no cal reduir la dent per col·locar-les.

Un cop cimentades, el pacient pot menjar amb normalitat. Moltes personalitats de la vida pública i dels mitjans de comunicació fan ús d’aquesta tècnica per aconseguir un somriure atractiu.

1. Porcellana: els principals avantatges són el poder d’adhesió, la resistència a l’abrasió i la gran sensació estètica. No es desgasten amb el temps, no perden la lluentor i mantenen intacte el color.

El principal inconvenient és que en alguns casos cal reduir lleugerament l’esmalt. A més, són més cares i requereixen com a mínim 2 sessions.

2. Compòsit: es realitzen amb el material amb què es fan els empastaments. Amb el pas del temps es deterioren, perden la lluentor i s’enfosqueixen.

Tenen l’avantatge de ser més econòmiques i de conservar l’esmalt íntegre. A més, es fan en una sola sessió.

El bruxisme és un hàbit que incita a pressionar o fer carrisquejar les dents per descarregar tensió de forma inconscient, fins i tot mentre dormim.

Si en despertar-vos noteu una mica de dolor als músculs facials o lleugeres molèsties al cap i el coll, pot ser que patiu de bruxisme.

És un hàbit inconscient, que és difícil de controlar sense ajuda. Pot provocar danys importants a la dentadura: desgast, dolor dental, destrucció de l’os, problemes de l’articulació temporomandibular (artrosi), fractures de l’esmalt, fissures verticals i pèrdua de peces dentals.

L’articulació temporomandibular és la que uneix la mandíbula amb el crani.

El problema es manifesta amb l’aparició d’espetecs, dolor i, de vegades, el bloqueig de la mandíbula.

En una visita al dentista, que examinarà l’articulació temporomandibular, l’estat dels músculs facials i de les peces dentals.

El bruxisme està gairebé sempre lligat amb situacions d’estrès, ansietat, nervis o petites frustracions quotidianes.

Aquesta alteració funcional comporta tot un seguit de conseqüències, com ara el desgast de les dents anteriors i dels queixals.

A causa d’aquest desgast hi ha pacients que expliquen que en despertar-se de matí noten una sensació de sorra a la boca: són les seves pròpies dents desgastades.

Problemes associats:

1.Totes les alteracions en l’estructura de la dent, com la pèrdua de capes d’esmalt, fan que els elements dentals siguin més sensibles als canvis de temperatura, els àcids, etc.

2.Fa que les dents siguin més propenses a tenir càries.

3.Crea zones retentives on queden restes de menjar.

4.Possible pèrdua del nervi per desgast de la superfície dental.

5.Contractures i dolors musculars de cap i coll, i alteracions en l’articulació temporomandibular (la que uneix la mandíbula amb el crani).

6.Afavoreix l’aparició de piorrea o periodontitis.

S’ha d’evitar l’hàbit de mastegar xiclet, atès que empitjora la situació.

Es pot alleujar amb l’ús d’una fèrula relaxant per dormir, que és un aparell amovible de material acrílic que el dentista dissenya amb la mesura de les dents superiors i s’ajusta a una posició articular fisiològica.

Les dents oposades colpegen el plàstic i això permet una mossegada molt confortable i atraumàtica.

D’aquesta manera les dents queden fixes i protegides del fregament d’unes contra les altres.

Les malalties periodontals són un conjunt de malalties que afecten els teixits (periodonci) que envolten i subjecten les dents als maxil·lars. Són malalties de caire inflamatori i de causa infecciosa (causades per bacteris), que segons el grau d’afectació anomenem gingivitis, quan el procés inflamatori només afecta el periodonci superficial (la geniva) i no els teixits que subjecten la dent.

Quan el procés inflamatori afecta els teixits periodontals profunds es destrueix l’os i el lligament periodontal, que són els teixits que suporten i subjecten les dents. A aquest grau d’afectació l’anomenem periodontitis.

Hi ha diverses fases de periodontitis, des de les inicials fins a les més avançades. Si la periodontitis no es tracta evoluciona destruint tot el suport de la dent, i amb això, el seu allotjament i la pèrdua. Per aquest motiu és important detectar la periodontitis i tractar-la als estadis més inicials.

La gingivitis, a més de produir inflamació de la geniva i sagnat sobretot en raspallar-se, en alguns individus evoluciona cap a periodontitis, que en provocar la destrucció de l’os que aguanta les dents als maxil·lars provocan la mobilitat i la separació de les peces dentals.

Amb el temps, les dents s’acabaran perdent, o bé per la necessitat d’extraure-les per la inestabilitat que tenen, o bé perquè caguen pràcticament soles.

Es pot corregir en els estats inicials, però tendeix a ser un quadre crònic. Això vol dir que quan l’estadi de la malaltia és avançat i s’ha perdut molt de suport ossi, el màxim que es pot fer és aturar la progressió de la malaltia perquè no vagi a més.

L’os perdut és difícil de recuperar, però, tot i això, hi ha tècniques regeneratives que de vegades donen molt bon resultat.

És el dentista qui ha de valorar si el pacient és susceptible d’aquest tipus de tractament. El bàsic consisteix a eliminar la infecció que hi ha mitjançant la neteja a fons de tota la boca sota anestèsia local. Si l’estat és molt avançat o requereix regeneració, és necessària una petita intervenció quirúrgica, també amb anestèsia local.

El tractament es pot complementar amb l’ús d’antibiòtics. El pacient ha de ser conscient del seu problema i assumir que, després del tractament, almenys un cop l’any haurà d’anar al dentista per fer-se neteges de manteniment durant la resta de la seva vida.

La higiene oral és fonamental per tractar aquest tipus de problemes. Només així s’aconsegueix una teràpia eficaç.

El tractament bàsic consisteix en la neteja exhaustiva de les genives mitjançant un aparell d’ultrasons, curetes (instruments d’escombrat) i polidors. Tot això està encaminat a eliminar la placa bacteriana que causa el problema. El pacient és capaç de netejar-se la part de les dents exposada a la boca, però no pot accedir a la part de la dent que està per sota de la geniva. Aquesta tasca és la que farà l’odontòleg, de manera que després de la neteja la inflamació es redueix i la geniva es torna a adherir a la dent i forma una barrera per tal que els bacteris no passin.

El tractament bàsic es fa per parts. La boca es divideix en 4 quadrants que es tractaran en sessions diferents. Cada sessió de neteja es fa sota anestèsia local, de manera que no fa mal. La durada és d’entre 45 i 60 minuts. En acabar la sessió i un cop remet l’efecte anestèsic, el pacient refereix molt poques molèsties, i en 3 o 4 dies l’estat de les genives millora molt.

A partir d’aquest moment serà el pacient qui hagi de mantenir la salut de les genives, i anar a revisions periòdiques cada 4 o 6 mesos.

El tractament regeneratiu es fa en casos greus, quan l’afectació és molt acusada, s’ha prolongat en el temps i el pacient ha perdut una quantitat considerable d’os. En aquests casos, abans de qualsevol tractament restaurador cal reposar tant com es pugui les estructures perdudes. Per a fer això es fa ús de diversos biomaterials: membranes, amelogenina, os, etc. Tot això es combina de manera eficaç per restituir l’anatomia perduda.

1.Neteja del sistema de conductes radiculars: bacteris, teixit necròtic, etc, amb la finalitat de deixar el conducte tan asèptic com sigui possible. Mai s’aconseguirà que sigui totalment estèril perquè tractem només el conducte principal de cada arrel, i no els nombrosos conductes accessoris.

2.Una correcta obturació amb forma i mida adequats: es dóna forma cònica des de la corona fins a l’àpex de la dent. Es crea un topall oclusiu per tal que quedi just a la longitud de treball, és a dir, que l’emplenament estigui ajustat a la longitud de l’arrel, i per últim, caldrà respectar la morfologia original del conducte.

3.Aconseguir el segellat apical i de la resta del conducte per aïllar-lo de la resta de l’organisme.

4.Aconseguir un tancament biològic: els cementoblasts del monyó periodontal produiran ciment que tancarà l’àpex, cosa que significarà l’èxit de l’endodòncia.

El càncer de boca és un terme general en medicina per a qualsevol creixement maligne localitzat a la boca.

Pot aparèixer com una lesió primària del propi teixit de la cavitat oral, o per metàstasi d’un lloc distant, o bé per extensió d’estructures anatòmiques veïnes, com ara la cavitat nasal o el si maxil·lar. El càncer que apareix a la cavitat bucal pot tenir diverses varietats.

La forma més comuna de càncer de boca és el carcinoma de cèl·lules escamoses, que s’origina als teixits que delimiten la boca i els llavis.

El càncer de boca acostuma a estar localitzat al teixit dels llavis o la llengua, tot i que pot aparèixer al terra de la boca, al revestiment de les galtes, a les genives o al paladar o sostre de la boca. Sota un microscopi, la majoria de càncers que es desenvolupen a la boca tenen característiques similars i s’anomenen de forma conjunta carcinoma de cèl·lules escamoses.

Són de caire maligne i tendeixen a escampar-se amb molta rapidesa.

Algunes formes de càncer a la boca comencen com una leucoplàsia, és a dir, lesions blanquinoses, o amb una eritroplàsia, lesions vermelloses, que no s’alleugen i que són presents durant més de 14 dies.

Les lesions o úlceres poden aparèixer:

1.A la llengua, al llavi o a qualsevol altra àrea de la boca.

Usualment són de mida petita i de color pàl·lid, tot i que poden ser fosques o descolorides, inicialment indolores però amb sensació de cremor o de dolor en estadis avançats.

2.Altres símptomes que es poden associar amb aquesta malaltia:

– Problemes inusuals a la llengua .

– Dificultat d’empassar.

– Dolor i parestèsia, característicament com a signes tardans.

La càries és una malaltia destructiva de les estructures de la dent i és també una de les malalties més freqüents de l’espècie humana.

En el desenvolupament de la càries hi influeixen tres factors de risc:

1.El sucre de la dieta.

2.Els bacteris de la boca.

3.L’existència de dents susceptibles o predisposades.

A més, es necessita la col·laboració d’un quart factor, el temps, que és indispensable per a l’actuació dels altres tres.

Hem vist que en el desenvolupament de les càries hi influeixen diversos factors. Alguns no es poden modificar (com la susceptibilitat individual), però sobre d’altres sí que es pot actuar. Hi ha diverses mesures preventives que mirarem d’exposar a continuació. En qualsevol cas, cal tenir present que el millor tractament és la prevenció i que aquesta s’ha de començar a aplicar des dels primers mesos de vida dels nens.

1.Mesures dietètiques. Tenen com a missió disminuir la matèria primera (sucres) sobre la que actuen els bacteris. Les mesures que cal aplicar són:

Disminuir la freqüència d’exposició al sucre, en comptes de reduir-ne la quantitat total.

• Evitar aliments que s’enganxin a les dents (xiclets, caramels tous, etc.), per la seva permanència prolongada en les superfícies masticatòries.
• Evitar l’ús de sacarosa. En el seu lloc, utilitzar xilitol i sorbitol, que originen una flora bacteriana amb menys capacitat de produir càries.
• En lactants, evitar el contacte prolongat de les dents amb la tetina dels biberons (no més de 15-20 minuts per presa). Evitar biberons nocturns o a la migdiada.
• No endolcir els xumets amb mel o sucre i no oferir sucs de fruites en biberó.
• Promoure la ingesta d’aliments rics en fibra (poma, pastanaga, etc.).
• Evitar donar petons a la boca des de petits.

2. Higiene dental. Els pares han d’assumir la responsabilitat de la higiene bucal fins que el nen adquireixi prou destresa.

Es faran servir dues tècniques:

– Raspallat dental. Cal iniciar-lo tan aviat com apareguin les primeres dents. Es farà servir un raspallet dental apropiat per a nens i se seguirà una tècnica correcta. No és recomanable fer servir pasta dental fluorada en menors de 5 o 6 anys per la tendència que tenen els nens a aquesta edat d’empassar-se-la.

-Fil dental. És útil per eliminar la placa interdental.

3. Fluoració. És la mesura més eficaç en la lluita contra la càries. El fluor s’emmagatzema a les dents des d’abans que aquests emergeixin i augmenta la resistència de l’esmalt, remineralitza les lesions incipients i contraresta l’acció dels microorganismes responsables de la càries. El fluor s’administra de dues maneres:

-Via general:

-Fluoració de l’aigua de consum. És el mètode més eficaç, barat i innocu. Disminueix la incidència de càries fins al 50%. És el que recomana l’OMS.

-Suplementació individual. És el segon millor mètode, després de la fluoració de l’aigua de consum. Les dosis que cal emprar depenen del fluor de l’aigua potable i de l’edat de cada nen. Els suplements es recomanen des dels 0-6 mesos d’edat i fins als 13-16. – millor dentista vilanova i la geltrú

-Via local: el fluor local o tòpic és compatible amb suplements fluorats a partir dels 5-6 anys. A més dels dentífrics fluorats, existeixen col·lutoris per a l’ús diari o setmanal. Atès que hi ha múltiples maneres d’administrar fluor als nens, és convenient consultar amb el pediatra quina és la millor opció per a cada nen.

4.Resines i segellats. Aplicades per professionals, són la mesura més eficaç per evitar les càries de foses i fissures de les superfícies d’oclusió. Aquí podem incloure també les fluoracions aplicades a les consultes d’odontòlegs i estomatòlegs.

L’ortodòncia és una branca de l’odontologia que s’especialitza en el diagnòstic, la prevenció i el tractament de les irregularitats dentofacials o mala oclusió (mala mossegada).

Busca la perfecta col·locació de les dents, amb els beneficis estètics i de salut que això comporta, així com la coordinació correcta dels maxil·lars, que aconseguirà l’harmonia facial.

Dents sanes que funcionen bé i una cara equilibrada que agrada aquell que la contempla repercuteixen en l’autoestima del pacient i en la seva acceptació social.

Sí, totalment. Els aparells d’ortodòncia no interferiran les vostres activitats habituals.

Cal seguir algunes recomanacions a l’hora de menjar o de raspallar-se les dents.

No canviarà la vostra forma de parlar i es pot mantenir l’activitat professional i les relacions socials sense cap interferència. – millor dentista vilanova i la geltrú