935664366 uoi@csg.cat / Calle: Sant Josep, 21, Vilanova i la Geltrú, 08880 - Horario de lunes a viernes de 8:00 a 22:00

La bonica carta de la directora del col·legi al Ratoncito Pérez

FONT: http://www.bebesymas.com

Com segur que li va passar a molts dels adults d’avui dia, i li passa a molts nens, quan era petit em va caure una dent en el col·legi. Em va caure i aquella nit no vaig tenir regal del Ratoncito Pérez perquè no vaig poder portar-ho a casa (ara us explico la meva història, per qui vulgui llegir-la).

Alguna cosa semblat li va passar a un nen fa uns dies amb el mateix resultat: no va poder portar la seva dent a casa. Si escau sí va haver-hi un final feliç, perquè davant aquesta situació, la directora del centre va decidir solucionar el problema i va optar per redactar una carta, que a mi personalment m’ha semblat molt bonica, perquè gràcies a ella, al matí següent, el nen va veure complert el seu petit somni.

 

La directora explicant tot el que va passar

En això consisteix la carta. Hi ha vegades en què sembla que el més lògic és a dir la veritat, o moments en què intentem mantenir la mentida, amb una altra, i això no li serveix al nen. Segur que els seus pares van pensar que el millor era dir-li alguna cosa així com “tranquil, que segur que el Ratoncito Pérez ho sabrà i et portarà alguna cosa”, i potser el nen es va negar a creure-ho: “no, perquè ell només porta alguna cosa si li dónes la teva dent a canvi”.

Puc imaginar l’escena, puc imaginar la desil·lusió per al nen i els intents dels pares per trobar una solució, i aquesta aparèixer per fi en mans de la directora del centre, que com a tal, algun tipus de contacte ha de tenir amb aquest ratolí tan conegut.

Va escriure la carta, i amb ella el nen va tenir la confirmació que no mentia, que de debò havia perdut la dent. I gràcies a aquest gest voluntari, Ignacio va ser feliç de nou davant la pèrdua de la seva preuada dent.

 
I què va passar amb la meva dent?
Més d’una vegada us he explicat que a la meva casa no ve el Ratoncito Pérez. Els Reis i Papà Noel sí, a la nostra manera, la de “ho fem, però si ens pregunteu no us ho negarem”. Una de les raons és la desil·lusió que em vaig portar quan els meus pares em van dir la veritat, un empipament monumental per tants anys d’engany, i per sofrir situacions com la d’aquest dia, amb la meva dent.

Aquella tarda al col·legi em vaig adonar que una dent queia i ho vaig atrapar abans que caigués al terra o m’ho empassés sense voler, i ja a l’hora d’anar-me a casa em vaig posar a jugar amb la dent. Vaig pujar la cadira a la taula, a l’inrevés, com fèiem cada tarda, i em vaig dedicar a passar la dent per les potes metàl·liques de la cadira amb la mala sort que va ser a caure, per un forat, a l’interior d’aquests odiosos tubs buits verds que conformaven l’estructura de la cadira.

Vaig voler recuperar-ho, així que vaig sacsejar la cadira, nerviós, intentant que passés pel mateix forat en el qual ximplement ho havia ficat. Així fins que la professora em va dir que estigués quiet d’una vegada, i que venja, que ens anàvem a casa. I ens vam anar.

No li vaig dir gens a la professora perquè sabia que no podria treure la dent. No li vaig dir gens als meus pares perquè sabia que tampoc podrien recuperar la dent. I aquesta nit ningú va venir a casa a deixar-me gens, perquè jo no tenia dent. Els meus pares no es van adonar que m’havia caigut, suficient tenien amb sis fills, i confessar que aquesta nit hauria d’haver vingut el Ratolí Pérez, però que no va venir per la meva culpa, se’m va haver de antojar com alguna cosa massa vergonyós.

Per això no puc dir que guardi un bon record del Ratoncito Pérez i per això he tingut sempre moltes reserves amb això. Els cau una dent? Doncs tenim nosaltres un detall. Així si un dia ho perden, que pot passar, el detall ho tindran igualment.

En qualsevol cas, per a aquells nens que arriben a casa sense dent, la solució de la directora em sembla perfecta. Potser obviaria això que es porta bé i no diu mentides, per allò d’evitar a més el xantatge en aquest sentit, però això no lleva que la carta sigui un gest a valorar postivament.

Author Info

lidia perez

No Comments

Post a Comment

 

Show Buttons
Hide Buttons