FONT: http://www.bocasvitis.com
Amb puntualitat anglesa sona el timbre de l’escola. Són les 13:30, ni un segon més ni un segon menys. A les aules, les mans comencen a desprendre’s dels llapis de colors i les llibretes que fins ara les mantenien ocupades. Una fila d’alumnes, dels quals cap supera el metre i mig, van sortint per la porta de l’aula en direcció al menjador.
El rugit d’alguna panxa es barreja amb el murmuri del passadís. Estan intrigats, és el primer dia del curs i per a molts també la primera vegada que ni la mare ni el pare estaran controlant cadascun dels seus moviments. És el moment ideal per intentar posar en pràctica tot el que a casa no fa efecte. I vaja si ho intenten.
“Se’m fa bola”, “no pus més”, “la meva mare no m’obliga a menjar-ho”… protesten els alumnes davant la impassible mirada dels seus tutors. Cap truc funciona. Ni tan sols el “jo em rento les dents a casa” amb el que en Pablo intenta convèncer a la seva profe, la Laura, de que aquest no és un bon moment per raspallar-se les dents.
Però la Laura no dóna el seu braç a torçar fins que en Pablo reconeix quin és el problema: “és que sense la meva mare no sé, no m’agrada”. La Laura s’ajup a abraçar-lo i li murmura a cau d’orella “segur que ho has fet molt bé tot l’estiu amb la teva mare i ho seguiràs fent tot el curs, perquè ets un campió”. Una carícia a la cara i el petit torna a l’aula encantat i amb les dents impol·lutes.
A la sortida, diverses mares xerren mentre esperen als seus fills. Quan en Pablo apareix per la porta, va corrent a abraçar a la seva mare. Està encantat. “Mira mare, tinc les dents netíssimes. La profe diu que sóc un campió rentant-me les dents”, diu amb un somriure d’orella a orella.
La seva mare, emocionada, no por fer altra cosa que animar-lo: “clar que ho ets, però mai has d’oblidar que raspallar-se les dents després de cada menjar és molt important. Si ho fas, segur que mai perdràs aquest bonic somriure de la boca”, li diu. I els dos se’n van de la mà a gaudir de la tarda al parc.
Deja una respuesta